Històries de viatge

Somni, experiència i aprenentatge

Un llibre, com un viatge, comença amb inquietud i s’acaba amb melangia. — José Vasconcelos

El dia va arribar, no hi havia temps per perdre... Així començaré aquest diari. La nit de dissabte queia. El que podria haver estat un dissabte qualsevol, no ho era. Em trobava envoltat de la meva família, gaudint d’un àpat més junts, però sense ser conscient que aquell seria l’últim. Sabia que el següent àpat junts trigaria en arribar. Una espera de 60 dies. Unes 1.440 hores. Però en aquell moment només tenia ganes que arribés el dia següent... Bé, també estava nerviós.

5:30 del matí. No havia pogut dormir en tota la nit. Des de les 2 ja estava despert. Va arribar l’hora d’aixecar-me, vestir-me, revisar l’equipatge per última vegada i esmorzar. El gran dia havia arribat. Prevèiem sortir a les 6, però vam marxar 15 minuts abans. Un cop a l’aeroport, vam haver d’esperar. Vaig ser el primer dels meus companys a arribar, 45 minuts abans de l’hora acordada. Em vaig asseure. L’aeroport estava en silenci. Mirava als costats.

El temps passava i s’apropava el moment de facturar. Els companys anaven arribant, alguns tard. Ens va tocar facturar. Tot correcte, ningú es va quedar a terra. Ens dirigim a la porta d’embarcament... El pilot tenia pressa per arribar (vam escurçar el vol mitja hora). Comencem a descendir. A la meva dreta es veia una gran ciutat, a l’esquerra, camp. CREC QUE JA HAVÍEM ARRIBAT! Ja es començava a olorar el frankfurt de Viena!

Visites culturals les primeres setmanes

La visita cultural d’aquella setmana va ser el parc Schloss Schönbrunn. El parc forma part del palau de Schönbrunn, conegut com el Versalles vienès. Allà van residir en el seu temps Maria Teresa, l’emperador Francesc Josep, l’emperadriu Isabel i altres monarques. El parc, en aquella època, era una zona de caça pels residents del palau. Per això és tan enorme.

Adaptar-se, veure i escoltar

On hi hagi un arbre per plantar, planta’l tu. On hi hagi un error per corregir, corregeix-lo tu. On hi hagi un esforç que tothom evita, fes-lo tu. Sigues tu qui aparta la pedra del camí — Gabriela Mistral

Tot i que l’ambient a l’empresa era agradable, no era capaç d’aportar o expressar-me en les converses grupals. En les poques reunions que teníem, prestava tota la meva atenció, però si tenia cap dubte, no era capaç de preguntar. Em bloquejava o feia com Mariano Rajoy amb la seva famosa frase: Com pitjor, millor per a tots i com pitjor per a tots, millor per a mi el seu, benefici polític. Doncs així em sentia, com un Rajoy, incapaç de dir res coherent.

A l’hora de menjar i al cafè, més del mateix. Em sentia apartat, incapaç de participar. De vegades no entenia què deien i altres ni tan sols escoltava.

Així vaig estar durant 3 dies. 8 hores cada dia. Per sort, com que no m’agrada no fer res, aprofitava per avançar en pràctiques del col·legi. Això em va ajudar molt a acabar les tasques pendents.

El divendres va ser més productiu (no tant en pràctiques, però sí a nivell personal). Al matí havia de fer un test, però no tenia compte d’administrador. Així que vaig ajudar el professor. Ell configurava el FMS i jo visualitzava el trànsit. Vam acabar el test abans que ell marxés a una reunió.

A la tarda, em va deixar acabar una pràctica en què havia de buscar informació de dos servidors. Em vaig poder connectar via terminal (una gran alegria, i un 10 en la pràctica!). El divendres va acabar millor del que havia començat.

Activitats a l’empresa

La setmana va començar com havia acabat l’anterior: mirant videotutorials de D3.js. Finalment, aquell mateix setmana em van dir que el projecte que m’havien assignat passava a altres persones. Així que, hores llegint informació que no acabaria usant. El bo és que vaig aprendre coses noves.

La nova tasca estava relacionada amb Twilio, una plataforma de comunicació en el núvol que permet fer/trucar i enviar missatges via API. El nostre objectiu era crear una conferència: que una persona truqués al servidor i s’hi unís, i que altres poguessin entrar també a la mateixa trucada.

Durant dues setmanes vam estar provant la plataforma. Vam aconseguir que truqués a un telèfon específic, fins i tot a través de proxy invers i màquina virtual. Quan dic “vam aconseguir”, poseu-ho entre cometes. L’objectiu final encara no s’havia assolit.

Últims 15 dies

El temps que es gaudeix és el veritable temps viscut — Jorge Bucay

Com totes les pel·lícules, tot arriba al seu final, però encara quedava matar el dolent. En aquest cas, no hi ha dolent, només una presentació per a la setmana següent per explicar els dos mesos viscuts a terres llunyanes, com un aventurer. Però deixem-nos de pel·lícules i anem al gra.

La setmana semblava avorrida. Com cada dilluns, tocava avançar amb Twilio. Com cada setmana, no ho aconseguíem. Sempre acabaven ajudant-nos. Però finalment... HO VAM ACONSEGUIR! Després de moltes trucades, errors i mals de cap... ho vam aconseguir!

Tot i l’ajuda, nosaltres també formàvem part de l’equip. Reportàvem errors i participàvem. Un cop acabat, tocava preparar la presentació per defensar el projecte. Al final, la setmana no va ser gens avorrida.

El dimecres, després de sortir de l’empresa, vam anar al Prater a veure el partit Espanya vs Iran en un restaurant a l’aire lliure. El menjar estava boníssim, però em van cobrar 5 € per un got de Coca-Cola...

Divendres es va fer una reunió no oficial a l’empresa per a practicar l’idioma. Gent molt diversa: alemanys, austríacs, eslovacs... una noia havia estat a tota l’Amèrica Llatina. A partir d’aquell dia, es reunirien mensualment. Llàstima que jo ja no hi seria.

Diumenge: el millor. A les 8:30 havíem quedat amb Mike, el professor, per anar als Alps. Feia fred (3 °C). Però com bons espanyols, cap allà. Dalt, tot neblós. No vèiem res. Vam entrar a un restaurant. Després de dinar, vam tornar a baixar i es va començar a aclarir. El paisatge era espectacular: un llac que no havíem vist abans. Meravellós.

La baixada la vam fer en karts. Sense accelerador, només amb frens. Va ser una experiència brutal. Vaig arribar el primer. Anava tan ràpid que no entenc com no vaig bolcar. En corbes, moviments de maluc com la Jennifer Lopez. Increïble.

Dos últims dies

Divendres al matí vaig retornar el portàtil i l’iPhone. Em vaig acomiadar dels departaments i companys. Maletes i cap a l’hotel. Dissabte al matí vam deixar l’hotel. Dia dur: vol a les 17.30, però vam sortir a les 18.10. Aterrem a Zuric amb 31 °C. Vol següent a les 21.00... va sortir a les 21.45. Una hora de retard. Ens deixen a la pista i les maletes triguen mitja hora. A les 00.15 ens retrobem amb la família. Tot s’ha acabat.

Dos mesos viscuts intensament. He après molt, he conegut una nova cultura i he treballat en una empresa estrangera amb horaris flexibles. Un país respectuós on fins i tot pagues per tenir televisió pública. On senyores grans creuen ser Hamilton a la cua del supermercat. Tornaria a repetir-ho. Però tot llibre té un final, i aquest ha arribat.

Adéu Erasmus 2018 i gràcies per aquesta experiència increïble!